Ucranïa, ni europea ni russa… Xina

24/03/2014 | VSF Justícia Alimentària Global

El mes passat va tenir lloc un esdeveniment que pot canviar a curt termini el sistema agroalimentari mundial. Es tracta de l'aprovació per part del Consell d'Estat de la Xina de les noves metes de producció de gra que per primera vegada queden per sota de les taxes de consum intern, abandonant efectivament la seva llarga història de política d'autosuficiència en cereals.

Noves directrius que volen deixar la producció de cereals al voltant d'uns 550 milions de tones el 2020, per sota de la collita de 2013 de 602 milions de tones. Darrere d'això , el govern xinès al·lega que hi ha la decisió d'apostar per produir internament més carn, verdures i fruites, que impliquen menys necessitat de terra i generen més ocupació. A més, la importació de carn és més cara que el cereal.

Una nova política que anticipa que el país aviat estarà produint menys gra del que consumeix , posant fi a un compromís de llarga data per ser autosuficient en els seus aliments bàsics, política que havia estat central els últims 40 anys en un país on encara es recorden els 30 milions de morts que va deixar l'última època de fam durant els anys 50.

Dues són les preguntes que ràpidament han de ser aclarides. La Xina perdrà la seva seguretat alimentària i la deixarà en mans de la oscil·lació dels mercats internacionals? Quin serà l'impacte que hi haurà a nivell global aquest abandonament de la política d'autosuficiència xinesa?

La política de seguretat alimentària ha estat estratègica a la Xina des de fa dècades, a causa òbviament de l'enorme població amb la que compta el país. Això no sembla que hagi de canviar, però sí la manera en què fins ara havia estat resolta a través de polítiques d'inversió i capacitat productiva interna, arribant en aquests moments a comptar amb el 40 % dels agricultors del món. La situació en els últims anys ha canviat a causa de l'enorme avanç del procés d'industrialització de la Xina, que ha provocat la necessitat de més mà d'obra en centres urbans, així com una major pressió sobre les matèries primeres i els propis aqüífers. Per tant, es podria pensar que la necessitat d'importació ja venia sent una realitat els últims anys i que aquestes noves directrius només certificarien el que és ja una realitat.

Això podria ser veritat si no fos perquè bastant abans de la crisi alimentària del 2008 les autoritats xineses havien començat l'ampliació de la cadena agroalimentària, un nou model que s'expandia fora de les seves fronteres, es tractava de la deslocalització agrícola.

L'impacte, segons podem calcular, serà enorme i determinant. D'una banda, a causa del efecte distorsionador i global que generen sempre els números provinents de la Xina, però més pel canvi que està suposant i suposarà en l'estructura del model alimentari global que camina acceleradament a nou colonialisme alimentari.

Aquestes noves directrius no estan per tant dirigides a certificar la major necessitat alimentària de la Xina i desenvolupar estratègies per ordenar la seva major exposició als mercats internacionals i a les conseqüents oscil·lacions de preus, sinó que forma part d'una estratègia major i més a llarg termini. Es tracta d’aprofitar la seva enorme capacitat econòmica i financera actual per implantar la seva política de deslocalització agrícola a través d'acords comercials amb tercers països (fonamentalment a l'Àfrica) per comprar, llogar o explotar terres per al cultiu d'aliments a un preu menor, utilitzant per a això el seu enorme poder com a creditor, ja que la Xina és un dels grans propietaris de deute sobirà d'aquests països.

Per a això, el Ministeri d'Agricultura xinès va llançar el 2008 una política contundent dirigida a la deslocalització de la producció agrària , arribant a desenes d'acords amb països africans per a aquesta finalitat i convertint-se en un dels grans acaparadors en una cursa sense fi.

Recentment ha donat un nou salt qualitatiu. Així , fa tot just unes setmanes ha sorprès al món en comprar un 5% del sòl d'Ucraïna per a usos agrícoles -superfície equivalent a Galícia- , el que suposa el 9% de tota la terra agrària útil del país .

És el que s'ha anomenat els últims temps com el fenomen de l'acaparament de terres, considerat per la FAO una de les principals causants de fam en el món en l'actualitat.

Davant d'aquesta situació, la comunitat internacional, pressionada per organitzacions camperoles i de la societat civil, va reaccionar a través de l'aprovació d'unes directrius voluntàries sobre la governança responsable de la tinença de la terra, la pesca i els boscos, en el marc de la FAO l'any 2012.

Aquestes directives amb prou feines han tingut efectivitat a causa del seu caràcter voluntari i l'escàs o nul compromís per part dels països rics. Si la comunitat internacional no es pren seriosament aquest imminent canvi en el sistema i governança alimentària a nivell global i no fa urgentment obligatòries aquestes directives, veurem com aquest model avança amb enormes impactes en el dret a l'alimentació de milions de persones. També a Europa.