No és local tot el que ho sembla

18/07/2014 - 11:59 | VSF Justícia Alimentària Global

Aquesta setmana, a Catalunya, hem assistit a una polèmica pública generada a propòsit de la proposta de canvi de marca de la llet que se serveix a la cafeteria de Parlament de Catalunya, un canvi que pretén incloure criteris de proximitat en la seva decisió de compra. La marca que es pretén canviar és President, la qual pertany a la multinacional francesa Lactalis.

Davant d'aquesta proposta, diversos mitjans s'han llançat en tromba a criticar durament aquesta iniciativa, realitzant l'uníson una defensa dels interessos de Lactalis, argumentant que aquesta proposta del Parlament no té sentit, ja que la multinacional francesa té una planta a Mollerussa (Lleida), que recull llet de ramaders de la zona, i que, per tant, es tractaria també de compra de proximitat.

Es tracta, doncs, d'un debat que a primera vista no semblaria merèixer molta atenció pública i per tant destinat a quedar-se al capítol de les anècdotes del Parlament, però en realitat la cosa té més importància del que sembla. La polèmica oberta amaga un dels grans debats oberts a nivell global sobre l'alimentació en els darrers anys. La confrontació d'un model basat en l'agroalimentació industrial, grans corporacions i aliments quilomètrics, i un altre basat en l'agricultura familiar i camperola i en sistemes locals de l'alimentació, per tant en criteris socials, de justícia i sostenibilitat ambien
tal.

"Podem dir mercats de proximitat i circuit curt a la venda de llet d'una multinacional, com en aquest cas Lactalis, perquè compri una part de la seva producció a ramaders locals?"

Les alternatives basades en sistemes alimentaris locals estan avançant cada vegada més a tot el món com a alternativa a l'actual sistema en mans d’algunes grans corporacions i també en el pensament dels consumidors i consumidores, que cada vegada més aposten per una agricultura sana, justa i propera . Això ho saben les grans multinacionals de l'alimentació i la distribució, que fa uns anys van descobrir que la compra de proximitat s'està convertint en una tendència social i de consum. L'anàlisi de les Food trends del 2013 va llançar les següents paraules: fresc, local, sa, lent, simple i proper. És per això que fan estratègies publicitàries de tot tipus per aprofitar aquest concepte i finalment incloure’l i pervertir-lo. Així, podem veure cada vegada més productes que s'anuncien com a "propers", i és totalment fals. Grans corporacions alimentàries compren una petita part de la seva matèria primera en un territori i el publiciten com si tots els seus proveïdors fossin petites explotacions familiars locals. Exemples recents com els de McDonalds, Kellogs s, Casa Tarradellas, Pastas Gallo i una infinitat més.

Per tant, per analitzar i posar llum en el debat, la primera pregunta que hem de respondre és: Podem anomenar mercats de proximitat i circuit curt a la venda de llet d'una multinacional, com en aquest cas Lactalis, perquè compri una part de seva producció a ramaders locals? Des del nostre punt de vista i de les pròpies investigacions i estudis sobre canals curts de comercialització i compra pública que hem realitzat els últims anys, la resposta és NO; i no només això, sinó que Lactalis exemplifica el model contrari al basat en canals curts.

"Una gran multinacional que té una de les seves fàbriques en un municipi i que compra una minúscula part de la seva producció a granges de la regió no és un sistema alimentari local".

En primer lloc, ens serà útil saber què volem dir quan parlem de canals curts o compra de proximitat, i per a això tenim la pròpia definició del Ministeri d'Agricultura i Medi Ambient en el seu últim estudi, Canals curts de comercialització en el sector agroalimentari, en el qual parteix d'un concepte de canal curt de comercialització com aquell en què el nombre d'intermediaris és un o una quantitat molt limitada de persones, que està associat al desenvolupament econòmic local i en el qual es valora la relació productor-consumidor. A més explica que les seves formes de comercialització es realitzen a través de mercats de productors, venda directa a l'explotació, enviaments a domicili, botigues de venda directa, grups de consum, menjadors col·lectius, plataformes online i venda online del mateix productor o fabricant.

Un sistema alimentari local no ho és simplement pels quilòmetres que hi ha entre una fàbrica de llet i el consum. Això no és una opinió, sinó que respon a les definicions nacionals i internacionals de sistema alimentari local. Aquestes incorporen moltes característiques que es poden resumir en el tipus de model empresarial i econòmic que aporta un model o un altre. A Catalunya es va tenir un bon exemple d'aquest debat al voltant del projecte d'Eurovegas. És el mateix el Parc Agrari del Llobregat que el complex Eurovegas? Tots dos són "locals". Evidentment no. Els impactes socials, econòmics, de desenvolupament territorial, de control ciutadà, els aspectes ambientals, de transparència de la informació o el tipus de treball ofert i creat són molt diferents en els dos casos. Una gran multinacional que té una de les seves fàbriques en un municipi i que compra una minúscula part de la seva producció a granges de la regió no és un sistema alimentari local ni en forma part. Un grup de cooperatives constituïdes per granges familiars de producció sostenible i que comercialitzen els seus productes directament o en circuit curt, sí.

Recentment, els parlaments d'Euskadi i Catalunya - a Andalusia està en tràmit -, han aprovat la creació de Plans de Compra pública alimentària amb criteris socials i ambientals, que inclouen les compres públiques d'aliments de circuit curt i proximitat. El debat del Parlament de Catalunya on es van realitzar les declaracions de la polèmica cal entendre’l en aquest context. La necessitat d'incorporar clàusules de compra pública que incloguin aliments frescos, produïts o recol·lectats a prop d'on es consumiran, basats en una agricultura i ramaderia familiar, que siguin projectes empresarials amb una clara dimensió social i comunitària, és un reivindicació justa i molt necessària. Això està, a més, reconegut i encoratjat per la Unió Europea i l'Organització per a l'Agricultura i l'Alimentació de les Nacions Unides (FAO), per exemple.

Per què és important l'impuls d'aquest tipus d'alternatives enfront del model imperant que representa Lactalis? Alguns dels beneficis ambientals dels sistemes alimentaris locals són la reducció de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle (recordem que el sistema alimentari globalitzat representa gairebé la meitat de les emissions), una menor demanda energètica -específicament d'energia fòssil (la base del sistema alimentari globalitzat és el petroli necessari per fertilitzants, plaguicides, mecanització, transport o envasament) -, una menor contaminació (la principal indústria contaminant a escala europea és l'alimentària) i el fre a l'alarmant pèrdua de biodiversitat agrícola i d'espais agroambientals, entre d'altres. Pel que fa als beneficis socioeconòmics, constatem que els mercats locals generen més ocupació local i més divers, més economia local (per cada euro que s'inverteix en aquests sistemes s'arriben a generar més del doble d'ingressos locals que en el sistema globalitzat) i suposen una de les poques sortides per a un sector agrari en crisi des de fa anys i abandonat l'enorme poder que té la indústria i la distribució en la cadena agroalimentària dominant.

Per al sector agrari familiar, la venda de proximitat apareix com una oportunitat d'escapar d'aquestes cadenes alimentàries pilotades per un petit grup de corporacions que cada vegada tenen més poder. Els mercats locals són eines que faciliten que les finques agràries siguin econòmicament rendibles i capaces de dotar d'un nivell de vida adequat als treballadors i les seves famílies. La viabilitat de les activitats agràries és clau pel manteniment d'una agricultura i un medi rural vius. I el medi rural és important tant per als que hi viuen com pels que no. Les valoracions dutes a terme per un estudi finançat per la UE indiquen que les cadenes curtes de comercialització són les formes més importants i més beneficioses pel desenvolupament rural. En general, generen més ocupació que qualsevol altra activitat, més ingressos que la majoria d'altres activitats i més valor afegit net monetari que qualsevol altra forma d'activitat. L'estudi indica que per cada dòlar gastat en un mercat de granja, 0,58 es generen de forma indirecta (multiplicador de 1,58). Estudis similars realitzats ens donen multiplicadors equivalents entre 1,41 i 1,71.

"Quan parlem de canals curts de comercialització ja veiem que no es tracta únicament de quilòmetres, sinó del poder i control de la cadena agroalimentària". 

Un dels estudis comparatius el va realitzar la New Economics Foundation (NEF) a Anglaterra. L'estudi conclou que un sistema basat en mercats municipals i circuits alimentaris curts genera el doble de llocs de treball que un altre basat en supermercats, sent diferents no només en nombre, sinó també en el tipus de treball i, sobretot, en les característiques de resistència, resiliència, etc. En aquest mateix estudi de la NEF, apareix el fenomen de l'enorme varietat i diversitat de negocis.

Per tant, quan parlem de canals curts de comercialització ja veiem que no es tracta únicament de quilòmetres, sinó del poder i control de la cadena agroalimentària. El model basat en circuits curts no és compatible amb un model de concentració oligopolística de l'alimentació sinó que suposa una aposta política, econòmica i social en sentit contrari.

La implicació d'empreses com Lactalis i les marques blanques dels supermercats (que fabriquen aquestes mateixes empreses) en la desaparició de l'agricultura i ramaderia familiar sembla clara. El sector lacti controlat per aquest grapat d'empreses provoca una disfunció contrastada en el seu funcionament. El monumental desequilibri de poder existent en ella n’és la causa principal. Tots els sindicats agraris ho denuncien ("Lactalis es nuestro verdugo", declarava fa poc una representant d'un sindicat agrari). L'Observatori de Preus del Ministeri d'Agricultura ofereix dades clares (aquest mes de juny el diferencial entre el preu que percep un ramader de llet i el que ens trobem al supermercat a l'hora de pagar és d'un 120%); a escala europea, hi ha dues comunicacions que van en aquest sentit. Finalment, per si faltés alguna cosa més, el relator de l'ONU pel Dret a l'Alimentació ha expressat recentment la seva preocupació per aquest tema i ha proposat mesures correctores. Però el fet continua immutable. Qui tingui els recursos productius (o qui tingui poder de coacció sobre qui els controla) és qui modela el model de producció en funció dels seus interessos. És a dir, la clau està en el control del necessari per produir i / o distribuir els aliments. La possessió d'aquests recursos es transforma en poder a través de certs mecanismes de dominació.

"A l'Estat espanyol, de cada 100 euros que paguem per la llet, segons el Ministeri d'Agricultura, la fase de producció es queda amb un benefici de € 0"

Un cas clar és el de la llet: mentre la ramaderia lletera no participa del benefici de la venda d'un litre de llet i perd diners, al Canadà la ramaderia es queda amb el 54% del preu final de venda d'aquest mateix litre de llet . No obstant això, a l'Estat espanyol, de cada 100 euros que paguem per la llet, segons el Ministeri d'Agricultura, la fase de producció es queda amb un benefici de € 0, la distribució es queda amb almenys un 60% (pot arribar a ser del 90%) i la resta (10% -40%) se'l queda la indústria. Les diferències entre el Canadà i Espanya no existeixen per casualitat. Actuar sobre el mercat i desplaçar el poder de la cadena de l'agronegoci al camp té efectes virtuosos.

La desaparició de la ramaderia familiar no deixa cap dubte. A l'Estat espanyol, la intensitat de l'extinció s'ha incrementat darrerament, especialment en els darrers 8 anys, amb 255 pèrdues al dia. I no només en la fase productiva, qualsevol iniciativa de petita escala en les fases de transformació i comercialització tendeix a seguir la mateixa sort. La piconadora dels que manen en aquesta cadena les fa inviables. El 1994, hi havia a Espanya 140.000 explotacions làcties. Avui, només queden 23.000.

Que passa en el mercat de llet a l'estat espanyol? És un oligopoli?

Doncs jutgin vostès mateixos. En concret, els deu grups lactis més importants controlen el 80% de tota la llet que es recull a Espanya. El 60% de tota la llet recollida es destina a la llet líquida envasada; en aquest subsector, set empreses controlen el 75%, i les tres primeres més del 40%. De la resta del mercat làctic (del qual, com es veu, quasi bé no en queda res), el 50% ho controlen, directament, els supermercats a través de les seves "marques blanques". No es veu gaire atomització,  la veritat més aviat un descarat oligopoli.

 

Qui és Lactalis?

Lactalis: la tercera empresa làctia del món, i la primera de llet i formatges d'Europa. Entrem un moment en el primer supermercat que trobem i fem el següent exercici: identifiquin, si us plau, les següents marques: President / Flor Esgueva / Galvani / El Ventero / Gran Capitán / El Cigarral / Don Bernardo / Mama Luis / El Prat / Campobello / Societé / Puleva / Ram / El Castell / Letel / Lactel / Plana de Vic / Lauki / Che / Chufi / Nesquik / Nadó / La Lechera /                                            Sveltesse / Gelats Nestlé.

Totes del sector lacti i derivats. I totes elles propietàries de Lactalis i els seus aliats. Lactalis pertany a la família Besnier. El seu president, Emmanuel Besnier, era la setzena fortuna de França el 2009.

Un exemple del modus operandi de Lactalis al seu país matriu és l'anomenada Guerra del Camembert. El 2007, es va deslligar una autèntica rebel·lió per part dels productors artesanals de camembert a França quan Lactalis va pressionar tant com va poder a les autoritats franceses perquè li autoritzessin a utilitzar en els seus camembert industrials el segell de Appellation d'Origine Contrôlée. La normativa deia que la llet a utilitzar en l'elaboració del formatge havia de ser crua i no pasteuritzada. Lactalis volia modificar aquesta norma. Afortunadament, de moment, aquesta batalla la va perdre, però va utilitzar tàctiques com denunciar el 2008 als seus competidors de llet crua per una "possible" contaminació "bacteris patògens" d'un lot de formatges camembert d'aquests. Les autoritats franceses van retirar per precaució i les analítiques posteriors van desmentir l'acusació, encara que el mal ja estava fet.

"Podem dir que Lactalis és un exemple de sistema alimentari local, basat en una agricultura familiar, que genera desenvolupament local, que ajuda a mantenir l'activitat agrària de manera digna?"

A Espanya, Lactalis ha estat implicada en el Cas Campió de corrupció a Galícia. En concret, va aconseguir negociar que se li pagaria un 30% del cost de fabricació d'una nova planta amb fons públics, a la vegada que davant les portes es manifestaven els sindicats agraris exigint uns preus justos per la seva llet. A més, ha estat condemnada per la Comissió Nacional del Mercat de Valors per pactar preus amb la resta d'empreses làcties que formen el càrtel lleter del nostre país.

 

Una vegada vist tot això, podem dir que Lactalis és un exemple de sistema alimentari local, basat en una agricultura familiar, que genera desenvolupament local, que ajuda a mantenir l'activitat agrària de manera digna?

Més enllà de l'anècdota del Parlament de Catalunya, anècdota utilitzada per atiar de valent i ridiculitzar una proposta que va molt més enllà del maleït bric de llet de la cafeteria de l'edifici, es troba la proposta d'apostar per una compra pública alimentària amb criteris socials i ambientals.

És en aquest marc on s'inscriu la campanya Cortocircuito que impulsem VSF Justícia Alimentària Global i més de 40 organitzacions socials entre les quals hi ha sindicats agraris, organitzacions de consumidors i associacions de Pares i Mares d'Alumnes. Exigim que les administracions i els poders públics poden, i deuen, tenir un paper determinant per impulsar aquests mercats alimentaris locals; i no únicament amb acció legislativa i pressupostària, sinó com a consumidors o "compradors" d'aliments. El poder de compra d'aliments de les diferents administracions públiques és molt important, s'estima que a l'estat espanyol es destinen entre 2.000 i 3.000 milions d'euros a les compres alimentàries cada any. Si bé a tothom li sembla important impulsar estratègies basades en canals curts, la realitat és que les polítiques són molt escasses. Així, veiem com a Espanya la venda directa no arriba al 3% del total, enfront del 20% en països com França, Itàlia o Portugal.

Si aquest volum de compra es realitzés a mercats de proximitat, estaríem davant el catalitzador definitiu per crear, enfortir i estendre una xarxa de mercats locals viables amb unes conseqüències importants a nivell econòmic, social i cultural, tal com fan altres països del nostre entorn com França i Itàlia. Per a això, el paper del Parlament serà clau, començant per la seva cafeteria.