Crida a la resiliència alimentària

20/04/2020 - 18:01

La COVID-19 ens ha mostrat, un cop més, fins a quin punt el nostre model econòmic i social és extremadament fràgil i vulnerable. Aparentment sòlid i segur, en poc més de dos mesos el món s'ha posat de cap per avall i els humans hem après, de cop, fins a quin punt aquesta solidesa i seguretat era un miratge.

Un dels actors econòmics que, sens dubte, mostrarà múscul quan les aigües sanitàries comencin a baixar, serà la gran indústria alimentària i les principals cadenes de supermercats. Fins i tot, ens diran, hem complert amb nota. Enmig de la paràlisi i el caos, els nostres lineals estaven plens de productes alimentaris. Som, juntament amb el sistema sanitari, l'essencial de l'essencial, diran.

És així? El sistema alimentari altament industrialitzat i globalitzat, governat per quatre grans corporacions transnacionals és sòlid i segur? O serà igual que la imatge que descrivíem al principi: un miratge. Una falsa sensació de seguretat i control quan en realitat aquesta cadena global és extremadament vulnerable.

El segle XXI s'està caracteritzant, entre altres coses, per la seva volatilitat. Hauríem d’acostumar-nos que les crisis i les turbulències globals seran cada vegada més freqüents i d'efectes més profunds. Així hem construït les societats capitalistes durant els últims decennis i així es comporten, com un tot interconnectat i desregulat. Ara ha estat una crisi sanitària humana, abans ho van ser crisis sanitàries animals, o crisis especulatives financeres, vindran crisis climàtiques, crisis energètiques, crisis de minerals i materials essencials, tornaran les sanitàries, etc. En un escenari com aquest, el que hem de demanar als sistemes essencials per a la vida es resumeix en una paraula: resiliència. La capacitat d'un sistema per recuperar el seu estat inicial un cop la pertorbació ha cessat.

El sistema alimentari convencional és molt poc resilient, ancorat en el mercat internacional de persones i materials, qualsevol disrupció en aquest significa el bloqueig, la paràlisi i el desproveïment. Si demà Argentina i Brasil decideixen tancar els seus ports comercials, demà passat no tenim pinsos i la ramaderia industrial s'atura de cop. Si les fronteres del sud es mantenen tancades, la mà d'obra semiesclava que és contractada per a la recol·lecció de fruita deixa d'arribar i la fruita es podrirà als camps. Si es tanca l'aixeta de gas natural per conflictes orientals, s’acabaran els fertilitzants sintètics i els agrotòxics que permeten funcionar a l'agricultura industrial.

La resiliència s'aconsegueix a través dels sistemes alimentaris locals. Resiliència i relocalització van agafades de la mà. És una desgràcia que hagi estat la COVID-19 la que ens hagi mostrat l'absoluta importància de disposar de producció estatal de productes essencials per a la vida. Ara han sigut les màscares i altres materials sanitaris, l'alimentació ho és ara i sempre serà un sector essencial. Un territori com el nostre té capacitat més que de sobres per alimentar la seva població i fer-ho sobre la base de sistemes alimentaris locals, de producció agroecològica i basats en una immensa xarxa de producció, transformació i distribució local. Això ens dona la resiliència. Es pot argumentar que la producció alimentària actual ja es produeix en el nostre territori, que no cal relocalitzar perquè ja està localitzada. Com abans dèiem, és un miratge. El que fa l'agricultura i ramaderia industrial és acoblar components que venen del mercat internacional o basar la seva subsistència en l’agroexportació. Estem asseguts en una immensa teranyina, qualsevol petita brisa ens fa tremolar. La realitat és que en el cas espanyol i europeu tenim una extraordinària dependència dels mercats exteriors i de la importació d'aliments, un sistema basat en petroli barat i aliments quilomètrics que, a més, des del punt de vista climàtic no té cap viabilitat.

Necessitem, per tant, una transició a un model d’alimentació resilient basat en sistemes alimentaris locals, sostenible des del punt de vista climàtic i que asseguri una alimentació sana a tota la població, i més en aquest moment on no és difícil imaginar que grans capes de la nostra societat es veuran colpejades, i veuran en risc drets bàsics, com són el de l'habitatge i un cop més, com en la crisi de l'any 2008, el dret a l'alimentació.

En aquells anys de crisi hi va haver més d'1 milió de persones que van ser beneficiàries dels bancs d'aliments, els quals tenen enormes mancances, com són el tipus d'alimentació, generalment processada i amb poca aportació de productes frescos i sans, i a més generant un enorme estigma social. D'altra banda, aquests bancs d'aliments, a més, es nodreixen fonamentalment dels sobrants de les grans cadenes de supermercats.

Però per abordar aquesta relocalització del nostre sistema alimentari i agrari necessitem com a condició sine qua non la intervenció de la cosa pública.

Aquesta crisi de la COVID-19 ha situat el sistema públic al lloc que li correspon. La sanitat pública en particular però la cosa pública en general. És possible que ara ens recordem de les marees blanques i els mesos, anys, de lluita amb el personal sanitari que alertava de les conseqüències de desmantellar la sanitat pública. Resulta curiós pensar que les retallades de l'austericidi ens costaran molts diners. Retallar en serveis essencials surt car, molt car. Fa unes setmanes qui es mobilitzava era el sector primari, clamant a qui volgués escoltar que ja no podien més.

Doncs bé, ha arribat el moment de reivindicar la importància d’allò públic en l'alimentació i actuar ja amb mesures concretes:

 -    Orientar la compra pública alimentària: serveis educatius, sanitaris i socials a sistemes locals.
-     Establir unes cuines municipals per abastir els sistemes de compra pública d'aliments.
-     Recuperar els mercats municipals i determinar polítiques per aconseguir un proveïment territorial i destinat als barris.
 -    Intervenir en la regulació dels preus dels aliments de la cistella bàsica.
  -   Crear una xarxa de supermercats públics als barris amb menys accés a l'alimentació sana i fresca.
-     Intervenir en els centres logístics com la xarxa Merca.
  -   Posar en marxa infraestructures públiques per a l'agricultura i ramaderia de petita escala.
-     Orientarel repartiment de les subvencions de la PAC al model d'agricultura i ramaderia sostenible i familiar
 -   Posara en marxa  plans d'ordenació agrària, així com d'agricultura periurbanes.

Necessitem els instruments públics necessaris per emprendre una estratègia cap a la creació de sistemes alimentaris locals, resilients, saludables i, sobretot, populars. Sistemes alimentaris locals hegemònics que assegurin una alimentació sana a tota la població, però per a això cal crear el maquinari alimentari, les infraestructures per les quals circulin els aliments locals.

Tenim exemples diversos d'experiències que ens permeten mostrar que, efectivament, quan hi ha una potent xarxa d'alimentació local, aquesta és extremadament resilient. Però aquestes xarxes cal crear-les ja. No podem esperar que ens vingui la següent crisi, la que sigui. Perquè com hem vist amb el tema sanitari, anys de desballestament no es compensen amb tres setmanes de suport. Això no funciona així. Anys destruint els sistemes alimentaris locals no es reverteixen en 15 dies.

Necessitem un autèntic pla públic de relocalització alimentària i d'intervenció pública en l'alimentació que tingui com a objectiu assegurar el nostre dret a una alimentació sana, justa i sostenible.

Territorio: 
Estado Español